Observando esta imagen (Gran Via con Balmes) que he captado al volver, cuesta imaginar lo que sucedió justo ahí ( del libro de Santiado i Elisenda Albertí, Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939):
"Quan tot s’acaba, s’aclareix a poc a poc el núvol. Recuperes de mica en mica la visió, amb els ulls que et cremen; més lentament, també, l’oïda, que trigarà unes hores en normalitzar-se. (...) M’allargaria dient el que vaig veure (...) Només faré una excepció. Al centre de la calçada de la Gran Via hi havia alguns vehicles de transport públic totalment carbonitzats, amb el passatge i tot, (...). Del tramvia (...) un home havia tingut temps de sortir-ne. No li havia servit de res. La metralla li segà les dues cames, que restaren damunt l’estrep. Ell era a sota, ja escolat, panxa enlaire, amb els ulls desorbitats. Els braços li havien quedat mig alçats, rígids, amb els punys apuntant al cel, en un gest de maledicció infinita. Aquella desferra horrible tenia una grandesa punyent, escultòrica. De fet, ens representava a tots, ens expressava a tots."
Sobran las palabras... En el paseo, justo en el lugar de la fatídica explosión, se puede leer lo siguiente:Para conocer más, está la magnífica web realitzada per la Direcció General de la Memòria Democràtica barcelonabombardejada.cat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario